Resum del col·loqui “La llei de costes, en què ens
afecta?”, 14 de febrer de 2014, a càrrec de Lluís-Xavier Toldrà, advocat i vicepresident de
Depana.
(sinopsi de Jordi
Banyeres , a qui corresponent totes les errades i oblits).
Context de la Llei
Segons WWF-Adena la conca mediterrània és una
de les regions amb màxima biodiversitat mundial (el que en anglès s’anomena hot spots).
Alhora, la costa mediterrània és un dels
objectius principals del turisme de masses. Com mostra el mapa següent,
Catalunya i la Provença són els punts que en reben el major impacte
.
A Catalunya, el turisme representa el 15% del
PIB. Aquest flux humà, basat en el model de les 5 S (sorra, sol, sangria, sexe i sea) ascendeix a uns 10 milions/any i provoca un altíssim
desenvolupament urbanístic. El clixé posa Lloret com a referent, si bé aquest
municipi està prou ben gestionat.
El paradigma de bona gestió dels costers
l’aporta l’Estat francès amb el Conservatoire de l’espace littoral
et des rivages lacustres. Del 1975 ençà ha anat adquirint espais, parcel·la
a parcel·la, i gràcies a la seva competència ha consolidat un sòlid prestigi,
fet que justifica que els particulars li facin dacions o l’anomenin hereva de
propietats ubicades en la franja marítima.
Un altre model prou interessant, encara que no
pas limitat a la costa, ens el dóna Itàlia, amb la xarxa Oasi WWF Italia.
A casa nostra, el model més semblant és la Xarxa
d’Espais Natura, de la Fundació Catalunya la Pedrera (ex-Fundació Territori
i Paisatge, que depenia de la Caixa de Catalunya).
Punts
principals
L’objectiu explícit
de la Llei és, com en reitera l’exposició de motius, proporcionar “seguretat jurídica establint un
marc en el qual les relacions jurídiques en el litoral puguin tenir continuïtat
a llarg termini”. La proximitat del 2018, any en el qual començarien a
extingir-se les concessions atorgades als antics propietaris que van veure
transformats els seus drets de propietat en concessió administrativa per la
Llei de Costes de 1989, “n’ha aconsellat regular-ne la pròrroga, preveient un
nou termini de fins a setanta-cinc anys.” Així, la nova llei concedeix una
amnistia generalitzada a les construccions fora d’ordenació dins del domini
públic marítim, i amplia les concessions anteriorment vigents de fins a 30 anys
als 75 anys, i permet una pròrroga dels drets d'aprofitament atorgats a
l'empara la normativa anterior, també de 75 anys, computables des de la data de
la sol·licitud (amb independència del termini que resti per a l’extinció de la
concessió). Però el disbarat no acaba pas ací:
Totes les concessions sobre el domini públic marítim-terrestre es
declaren “transmissibles per actes inter
vivos i mortis causa”. Se
suprimeix, d'aquesta forma, amb caràcter general el principi de la
intransmissibilitat de les concessions inter
vivos que establia la legislació anterior. Reconeix la possibilitat d'escometre “obres de reparació, millora,
consolidació i modernització que no impliquin augment de volum, altura ni
superfície de les construccions existents”, tant a qui tingui edificacions
situades en zona de domini públic “mentre la concessió estigui vigent”
(anteriorment es preveia el seu enderrocament en acabar la concessió), com a
qui les tinguin en la zona de la servitud de trànsit (abans just s’hi podien
autoritzar “les petites reparacions que exigeixi la higiene, ornament i
conservació”), o en la servitud de protecció. Si al dilatat termini de
pròrroga se li afegeix la possibilitat de transmetre els títols inter vivos i de portar a terme obres de
consolidació i millora, la concessió resulta força equiparable a un títol de
propietat.
Canvia la definició
de la Zona marítim-terrestre –encara
que el detall recaurà en el reglament que ha de desenvolupar la llei- amb
exclusió de les zones creades artificialment (com ara les granges d’aqüicultura,
salines, etc.).
En els rius i en les ries, això és “en les marges dels rius on siguin
sensibles les marees”, la Llei possibilitat que la servitud de protecció pugui
reduir-se fins a un mínim de 20 metres (abans, per arreu, era de 100 m). Permet que els municipis redueixen la servitud de protecció a 20 m.
Aquesta possibilitat la reconeix tant als nuclis de població com a “les
àrees” (mot indefinit) “urbanitzables” on
l’Ajuntament pot reduir la servitud a 20 m sense necessitat d'estar delimitats
pel planejament. En aquest últim cas, “seran delimitats per l'Administració
urbanística competent”: val a dir, requereix un informe que en cas de no
emetre's en el termini màxim de divuit mesos, s'entendrà favorable: com més
ineficient i lenta sigui l’Administració més s’afavoriran els interessos
privats. Pel que fa als passegis marítims, els terrenys situats a la banda de
terra poden ser desafectats per l'Administració de l'Estat i, per tant,
privatitzar-se. Així es crea una inseguretat jurídica pels passeigs marítims
La Llei considera, per primera vegada, les “urbanitzacions marítimo-terrestres”
(del caire d’ Empúriabrava) : el terreny inundat s'incorpora al domini públic
marítim-terrestre, excloent-ne els punts d’amarratge. Dit altrament: l’aigua és
pública, i el moll, privat.
La Llei remet a un
Reglament el desenvolupament del règim d'ocupació i ús de les platges, però preveu un règim distint
per als seus “trams naturals” i els seus “trams urbans”. En les “platges
urbanes” el nivell de protecció serà menor, i així preveu que podrà
autoritzar-s´hi la celebració d'esdeveniments d'interès general.
Això entra en
conflicte amb l’Estatut de Catalunya que atorga competència exclusiva per a
l'establiment i la regulació dels plans territorials d'ordenació de l'ús del
litoral i de les platges.
Alhora, en la seva
pugnacitat centralitzadora, la Llei possibilita que l'Estat suspengui els actes
i acords dels ens locals que afectin a la integritat del domini públic
marítim-terrestre.
Econòmicament, la nova Llei és inequívoca: el cost de la nova fitació, del retorn
del sòl públic i de les obres de protecció adients, sempre van a càrrec de
l’erari públic, és a dir, dels impostos de la ciutadania.
Finalment, la Llei pateix de mala tècnica jurídica:
Hi ha nombroses remissions que es fan a ulteriors desenvolupaments
reglamentaris, que de segur l’empitjoraran. Dificulta el maneig conjunt de les dues normes - recordem que el text presenta un malforjat
de la Llei de protecció i ús sostenible del litoral, amb la modificació de la Llei
de costes-, fet que demanda la prompta elaboració d'un Text refós, per bé que
no inclou la preceptiva habilitació al Govern per fer-ho. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada