dimecres, 5 de març del 2014

LLEI DE COSTES

Resum del col·loqui “La llei de costes, en què ens afecta?”, 14 de febrer de 2014, a càrrec de Lluís-Xavier Toldrà, advocat i vicepresident de Depana.
(sinopsi de Jordi Banyeres, a qui corresponent totes les errades i oblits).

Context de la Llei

Segons WWF-Adena la conca mediterrània és una de les regions amb màxima biodiversitat mundial (el que en anglès s’anomena hot spots).
Alhora, la costa mediterrània és un dels objectius principals del turisme de masses. Com mostra el mapa següent, Catalunya i la Provença són els punts que en reben el major impacte
.

A Catalunya, el turisme representa el 15% del PIB. Aquest flux humà, basat en el model de les 5 S (sorra, sol, sangria, sexe i sea) ascendeix a uns 10 milions/any i provoca un altíssim desenvolupament urbanístic. El clixé posa Lloret com a referent, si bé aquest municipi està prou ben gestionat.

El paradigma de bona gestió dels costers l’aporta l’Estat francès amb el Conservatoire de l’espace littoral et des rivages lacustres. Del 1975 ençà ha anat adquirint espais, parcel·la a parcel·la, i gràcies a la seva competència ha consolidat un sòlid prestigi, fet que justifica que els particulars li facin dacions o l’anomenin hereva de propietats ubicades en la franja marítima.

Un altre model prou interessant, encara que no pas limitat a la costa, ens el dóna Itàlia, amb la xarxa Oasi WWF Italia.

A casa nostra, el model més semblant és la Xarxa d’Espais Natura, de la Fundació Catalunya la Pedrera (ex-Fundació Territori i Paisatge, que depenia de la Caixa de Catalunya).    



Punts principals

L’objectiu explícit de la Llei és, com en reitera l’exposició de motius,  proporcionar “seguretat jurídica establint un marc en el qual les relacions jurídiques en el litoral puguin tenir continuïtat a llarg termini”. La proximitat del 2018, any en el qual començarien a extingir-se les concessions atorgades als antics propietaris que van veure transformats els seus drets de propietat en concessió administrativa per la Llei de Costes de 1989, “n’ha aconsellat regular-ne la pròrroga, preveient un nou termini de fins a setanta-cinc anys.” Així, la nova llei concedeix una amnistia generalitzada a les construccions fora d’ordenació dins del domini públic marítim, i amplia les concessions anteriorment vigents de fins a 30 anys als 75 anys, i permet una pròrroga dels drets d'aprofitament atorgats a l'empara la normativa anterior, també de 75 anys, computables des de la data de la sol·licitud (amb independència del termini que resti per a l’extinció de la concessió). Però el disbarat no acaba pas ací:
*   Totes les concessions sobre el domini públic marítim-terrestre es declaren “transmissibles per actes inter vivos i mortis causa”. Se suprimeix, d'aquesta forma, amb caràcter general el principi de la intransmissibilitat de les concessions inter vivos que establia la legislació anterior.
*   Reconeix la possibilitat d'escometre “obres de reparació, millora, consolidació i modernització que no impliquin augment de volum, altura ni superfície de les construccions existents”, tant a qui tingui edificacions situades en zona de domini públic “mentre la concessió estigui vigent” (anteriorment es preveia el seu enderrocament en acabar la concessió), com a qui les tinguin en la zona de la servitud de trànsit (abans just s’hi podien autoritzar “les petites reparacions que exigeixi la higiene, ornament i conservació”), o en la servitud de protecció.
*   Si al dilatat termini de pròrroga se li afegeix la possibilitat de transmetre els títols inter vivos i de portar a terme obres de consolidació i millora, la concessió resulta força equiparable a un títol de propietat.

Canvia la definició de la Zona marítim-terrestre –encara que el detall recaurà en el reglament que ha de desenvolupar la llei- amb exclusió de les zones creades artificialment (com ara les granges d’aqüicultura, salines, etc.).
*   En els rius i en les ries, això és “en les marges dels rius on siguin sensibles les marees”, la Llei possibilitat que la servitud de protecció pugui reduir-se fins a un mínim de 20 metres (abans, per arreu, era de 100 m).
*   Permet que els municipis redueixen la servitud de protecció a 20 m. Aquesta possibilitat la reconeix tant als nuclis de població com a “les àrees”  (mot indefinit) “urbanitzables” on l’Ajuntament pot reduir la servitud a 20 m sense necessitat d'estar delimitats pel planejament. En aquest últim cas, “seran delimitats per l'Administració urbanística competent”: val a dir, requereix un informe que en cas de no emetre's en el termini màxim de divuit mesos, s'entendrà favorable: com més ineficient i lenta sigui l’Administració més s’afavoriran els interessos privats.
*   Pel que fa als passegis marítims, els terrenys situats a la banda de terra poden ser desafectats per l'Administració de l'Estat i, per tant, privatitzar-se. Així es crea una inseguretat jurídica pels passeigs marítims

La Llei considera, per primera vegada, les “urbanitzacions marítimo-terrestres” (del caire d’ Empúriabrava) : el terreny inundat s'incorpora al domini públic marítim-terrestre, excloent-ne els punts d’amarratge. Dit altrament: l’aigua és pública, i el moll, privat.

La Llei remet a un Reglament el desenvolupament del règim d'ocupació i ús de les platges, però preveu un règim distint per als seus “trams naturals” i els seus “trams urbans”. En les “platges urbanes” el nivell de protecció serà menor, i així preveu que podrà autoritzar-s´hi la celebració d'esdeveniments d'interès general.

Això entra en conflicte amb l’Estatut de Catalunya que atorga competència exclusiva per a l'establiment i la regulació dels plans territorials d'ordenació de l'ús del litoral i de les platges.
Alhora, en la seva pugnacitat centralitzadora, la Llei possibilita que l'Estat suspengui els actes i acords dels ens locals que afectin a la integritat del domini públic marítim-terrestre.

Econòmicament, la nova Llei és inequívoca: el cost de la nova fitació, del retorn del sòl públic i de les obres de protecció adients, sempre van a càrrec de l’erari públic, és a dir, dels impostos de la ciutadania.

Finalment, la Llei pateix de mala tècnica jurídica:
*   Hi ha nombroses remissions que es fan a ulteriors desenvolupaments reglamentaris, que de segur l’empitjoraran.
*   Dificulta el maneig conjunt de les dues normes  - recordem que el text presenta un malforjat de la Llei de protecció i ús sostenible del litoral, amb la modificació de la Llei de costes-, fet que demanda la prompta elaboració d'un Text refós, per bé que no inclou la preceptiva habilitació al Govern per fer-ho.